Vaig entrar a l'aula, tenco la porta a poc a poc per no interrompre el que estaven fent els alumnes. M’assec, no dic res. Els miro, es miren entre ells. Primer, unes quantes rialletes sufocades i comentaris estranys, però em limito a arronsar les espatlles i ha observar els seus moviments. Alguns nois jugaven amb avions de paper, en canvi les noies hi han diferents grups, com per exemple algunes estaven amb el mòbil, altres parlant del que farien el cap de setmana, però finalment tots es posen d’acord per fer el mateix. Els de la primera fila són els primers en callar-se seguit per les files de darrere i per un moment es fa un gran silenci i és quan comencem a sentir els sons més nimis: el radiador roncant a la cantonada de l'aula, els esbufecs nasals d'un dels companys grassos, l’Eduard girant la fulla de la llibreta...Quan passen més o menys deu minuts els alumnes comencen a sentir-se agitats, pensant quan començaria a dir alguna cosa, com fan tots els professors. Els nois més imperactius ja començaven a bellugar-se una mica i al mateix temps miraven el rellotge. Altres estudiants guaiten a fora per la finestra, fent veure que encara no m’han vist o que no estan intrigats, no estic segur. Un noi bastant interessant quan va veure que el mirava em va desviar la mirada inquietat. Tot això durant uns quinze minuts emocionants, fins que finalment vaig trencar el gel amb una pregunta:
- Què passa aquí?
Aleshores lentament comença una discussió. Això és el que volia aconseguir des de que vaig entrar a la classe, parlar de l’efecte del silenci en les persones, perquè ens incòmode i en canvi amb el soroll ens sentim millor.
No hay comentarios:
Publicar un comentario