TÍTOL: La solitud dels nombres primersAUTOR: Paolo Giordano
IDIOMA: Català
TRADUCCIÓ: Anna Casassas Figueras
EDICIÓ: 62, primera edició març del 2010
COL•LECCIÓ: La butxaca
300 pàgines
ISBN: 978-84-9930-073-3
La solitud dels nombres primers és un llibre que comença parlant de la vida de dos personatges diferents, una noia i d’un noi, parla des de que són petits fins que són grans. Una d’aquestes histories parla de una noia que es diu Alice Della Rocca, era coixa a causa que va tenir un accident. Al principi ella explica coses sobre la noia més popular del seu institut. Ella no li agradava com era i volia ser com la Viola per això deixa de menjar, es fa un tatuatge...
L’altre personatge és un noi anomenat Mattia, que té una bessona amb problemes mentals i un dia la va deixar en un parc, quan va tornar a buscar-la ja no hi era. Per això ell sempre es sent culpable i sent que el món el rebutja.
Les seves vides s’uneixen quan tenen quinze anys. La Viola s’apropa a l’Alice i li fa una prova per ha que pogués ser del mateix grup, li fa escollir un noi i ella es fixa amb en Mattia. La Viola fa una festa i l’Alice s’emporta a Mattia a l’habitació i ella volia fer-li un petó però ell no vol i desprès s’agafen de les mans. Més tard l’Alice li demana ajuda a Mattia, ja que es volia treure el tatuatge fent-se ferides, al final ho aconsegueix.
Mattia en aquest institut coneix en Denis, que era homosexual. Denis s’enamora d’en Mattia, però amb el temps es va oblidant d’ell.
Anys més tard ells segueixen junts i l’Alice decideix deixar l’universitat per dedicar-se a la fotografia. En aquell moment la seva mare estava molt malalta a l’hospital i aquí coneix a Fabio que era metge.
Mattia en el treball coneix a un noi que es diu Alberto. Desprès que es van donar un petó l’Alice i en Mattia triguen un temps en tornar-se a veure. Quan es tornen a veure l’Alice anava conduint i li va deixar que conduís en Mattia, però quan es van trobar un camió van frenar. A casa en Mattia li va preguntar que era el que li volia dir però ella no va ser capaç de dir-li. En Mattia va marxar i es van acomiadar.
En Mattia se’n va anar amb avió durant la nit. Al arribar va agafar un taxi i el conductor li va fer baixar per a que mires l'alba i va recordar la conversa que havia tingut amb el seu pare quan li havia preguntat si havia vist l'alba. Es va remenar la butxaca i va trobar el telèfon de la Nàdia.
La novel•la acaba que un dia l'Alice s'aixeca i s'adona que en Mattia i en Fabio estan lluny d’ella. Es va vestir i va anar cap al parc on en Mattia li va explicar que havia abandonat a la Michela. en el parc s’estira i va pensar en la Michela, ella creia que encara hi era a la riba, nedava a les fosques i que després arribava a la superfície on s'estirava. Quan va obrir els ulls només va veure el cel i va somriure. Després es va aixecar i se'n va anar.
Aquesta novel•la m’ha sorprès i m’agradat bastant, perquè no esperava que sigues així, pensava que explicaria la historia d’un noi que viu a la selva o en un bosc. Tampoc esperava que parles de l’amor, ja que són personatges estranys, que hi ha alguna cosa que els impedeix expressar el que senten. M’agradat com van evolucionant els personatges, els problemes de l’Alice a l’institut, amb el menjar, com es va convertir en Mattia desprès d’abandonar a la seva germana.
Encara que quan vaig començar a llegir el llibre, al principi em va semblar una mica avorrit. També m’ha semblat difícil de saber quan parlava un personatge o un altre, però si anava llegint a poc a poc i em fixava podia saber quin personatge parlava en cada moment.
És un llibre que aconsellaria a les persones que li agraden llegir llibres que tractin temes com l’amor, l’amistat...
