LA SOLITUD DELS NOMBRES PRIMERS

TÍTOL: La solitud dels nombres primers

AUTOR: Paolo Giordano

IDIOMA: Català

TRADUCCIÓ: Anna Casassas Figueras

EDICIÓ: 62, primera edició març del 2010

COL•LECCIÓ: La butxaca
300 pàgines

ISBN: 978-84-9930-073-3

La solitud dels nombres primers és un llibre que comença parlant de la vida de dos personatges diferents, una noia i d’un noi, parla des de que són petits fins que són grans. Una d’aquestes histories parla de una noia que es diu Alice Della Rocca, era coixa a causa que va tenir un accident. Al principi ella explica coses sobre la noia més popular del seu institut. Ella no li agradava com era i volia ser com la Viola per això deixa de menjar, es fa un tatuatge...
L’altre personatge és un noi anomenat Mattia, que té una bessona amb problemes mentals i un dia la va deixar en un parc, quan va tornar a buscar-la ja no hi era. Per això ell sempre es sent culpable i sent que el món el rebutja.
Les seves vides s’uneixen quan tenen quinze anys. La Viola s’apropa a l’Alice i li fa una prova per ha que pogués ser del mateix grup, li fa escollir un noi i ella es fixa amb en Mattia. La Viola fa una festa i l’Alice s’emporta a Mattia a l’habitació i ella volia fer-li un petó però ell no vol i desprès s’agafen de les mans. Més tard l’Alice li demana ajuda a Mattia, ja que es volia treure el tatuatge fent-se ferides, al final ho aconsegueix.
Mattia en aquest institut coneix en Denis, que era homosexual. Denis s’enamora d’en Mattia, però amb el temps es va oblidant d’ell.
Anys més tard ells segueixen junts i l’Alice decideix deixar l’universitat per dedicar-se a la fotografia. En aquell moment la seva mare estava molt malalta a l’hospital i aquí coneix a Fabio que era metge.
Mattia en el treball coneix a un noi que es diu Alberto. Desprès que es van donar un petó l’Alice i en Mattia triguen un temps en tornar-se a veure. Quan es tornen a veure l’Alice anava conduint i li va deixar que conduís en Mattia, però quan es van trobar un camió van frenar. A casa en Mattia li va preguntar que era el que li volia dir però ella no va ser capaç de dir-li. En Mattia va marxar i es van acomiadar.
En Mattia se’n va anar amb avió durant la nit. Al arribar va agafar un taxi i el conductor li va fer baixar per a que mires l'alba i va recordar la conversa que havia tingut amb el seu pare quan li havia preguntat si havia vist l'alba. Es va remenar la butxaca i va trobar el telèfon de la Nàdia.
La novel•la acaba que un dia l'Alice s'aixeca i s'adona que en Mattia i en Fabio estan lluny d’ella. Es va vestir i va anar cap al parc on en Mattia li va explicar que havia abandonat a la Michela. en el parc s’estira i va pensar en la Michela, ella creia que encara hi era a la riba, nedava a les fosques i que després arribava a la superfície on s'estirava. Quan va obrir els ulls només va veure el cel i va somriure. Després es va aixecar i se'n va anar.

Aquesta novel•la m’ha sorprès i m’agradat bastant, perquè no esperava que sigues així, pensava que explicaria la historia d’un noi que viu a la selva o en un bosc. Tampoc esperava que parles de l’amor, ja que són personatges estranys, que hi ha alguna cosa que els impedeix expressar el que senten. M’agradat com van evolucionant els personatges, els problemes de l’Alice a l’institut, amb el menjar, com es va convertir en Mattia desprès d’abandonar a la seva germana.
Encara que quan vaig començar a llegir el llibre, al principi em va semblar una mica avorrit. També m’ha semblat difícil de saber quan parlava un personatge o un altre, però si anava llegint a poc a poc i em fixava podia saber quin personatge parlava en cada moment.
És un llibre que aconsellaria a les persones que li agraden llegir llibres que tractin temes com l’amor, l’amistat...

DRAMA EN EL PORT Joan Salvat Papasseit

Joan Salvat-Papasseit va néixer a Barcelona en 1894. la seva infància va ser molt dura, perquè el seu pare que era fogoner de vaixell va morir en un accident en alta mar. Als 12 anys va sentir el desig d’incorporar-se a l’Església. Un any més tard va entrar d'aprenent en una adrogueria, va treballar en el port, en un taller d'escultura religiosa... En el temps lliure escrivia pensaments de caràcter polític. Desprès d’un any es casa amb Carmen Eleuterio i Ferrer. Abans d’això Salvat queda influït per les idees anarquistes i socialistes de Gorki i Nietzsche. Va conèixer a Daniel Cardona, un dels dirigents de d’independentisme radical i s'introdueix en els cercles nacionalistes. El 1914 col•labora amb les Joventuts Socialistes i 'Justicia Social', de Reus; entra a la redacció de la revista "Los Miserables", adopta el pseudònim 'Gorkiano'. És l'època (1915-1916) en què treballa durant mig any de vigilant nocturn al port. El març de 1916, a partir de l'article "Un pueblo, Portugal" aparegut a "Los Miserables", és condemnat a dos mesos i un dia a la presó. Més tard comença a escriure poemes en català i s’introdueix en el món de les avantguardes futuristes. L’any 1918 publica l'únic número de la revista "Arc-Voltaic". En aquesta publicació d'influències futuristes ja apareix el títol del primer llibre de poemes: Poemes en ondes hertzianes. L'estiu d'aquell any, el poeta comença a posar-se malalt de tuberculosi.
El 1919, neix Salomé, la seva primera filla. Escriu el Primer manifest futurista català.
En 1922 neix Núria, la seva segona filla, però el 1924 mor. La tuberculosi pulmonar de Salvat-Papasseit empitjora i mor el 7 d'agost de 1924, a casa seva, de Barcelona.

Drama en el port és un poema de la primera etapa del poeta. La etapa més avantguardista.

Aquest no té un tema en concret el que vol és descriure una sèrie d’imatges superposades i les sensacions que sent i veu l’autor. Com per exemple quan diu: als meus peus llums blanques verdes roges, la boia inquieta...
Joan Salvat-Papasseit pretén descriure els diversos records que tenia de quan treballava al port.
Aquest poema el podríem separar en la descripció de cada imatge del port una part del poema, ja que aquest poema no segueix una estructura normal i tampoc hi han signes de puntuació.
Podem observar que hi han molt elements avantguardes futuristes. Com per exemple la forma que li dona a la paraules, d’arc voltaic, draga, tràngol... Les paraules que fa servir són noves, invents nous de l’època com el transatlàntic, la draga, les llums artificials... Desapareixen els signes de puntuació. Les frases del poema no segueixen un ordre.
En aquest poema podem trobar diverses figures retòriques. Per exemple hi ha moltes personificacions, quan diu les sirenes xisclant, la boia inquieta, les ones canten... Pretén donar qualitats humanes a éssers inanimats i d’aquesta manera expressa el que sent mirant la boia o escoltant el soroll de les ones.
Hi han metàfores com: el tro al lluny del sospir de les tenebres..., on relaciona dos realitats diferents. També he trobat un hipèrbaton, es pot veure perquè l’oració no segueix l’odre habitual.
Al final del poema podem trobar una metàfora en els últims dos versos, ja que parla del jo poètic, que vol estar en un altre lloc mentre va explicant el poema, però quant veu les gavines veu on està realment. Però diu això ja que en la seva biografia afirma que el treball en el port es molt dur per això vol estar en un altre lloc.
Si ens fixem en aquest poema podem veure con l’autor parla d'una queixa social que són els immigrants. Crec que el poeta descriu com els immigrants baixaven d’un vaixell, mentre ell treballava de vigilant nocturn.
En conclusió aquest poema al principi no el vaig entendre i el vaig haver de llegir moltes vegades, però quan el vaig entendre bé m’ha semblat un poema molt interessant. El que m’agradat ha sigut com a descrit algunes imatges con la boia inquieta o ones canten el desig d’engolir... La forma que li ha donat al cal•ligrama no m’ha cridat l’atenció.

imatges vanguardistes

Aquest poema visual és del llibre El pais de las maravilas de Lewis Carroll i està escrit en català. En la imatge es pot veure uns nuvols i un tornado.

Crec que vol transmetre els problemes que va tenint Alicia al llarg del llibre.

He escollit aquesta imatge, perquè és del llibre de Alicia del pais de las maravilla, ja que quan era petita veia molt la pel·lícula perque m'encanta la historia que explica.

El pintor que ha creat aquest dibuix vol representar a la dona i dedicar-li un cuadre, ja que sent admiració cap a la dona. Encara que aquest pintor no només té aquest cuadre representant a la dona.

He escollit aquest cuadre de la dona, perquè m'ha cridat l'atenció. Al principi no m'havia adonat que era una dona, no sabia que era amb tantes linies. Sembla que l'autor l'hagi fet de forma espontanea i en un moment, però segurament l'haura portat un bon temps en fer aquest dibuix.

Indigneu-vos!. Un al·legat contra la indiferència i a favor de la insurrecció pacífica

Títol: Indigneu-vos
Autora: Stéphane Hessel
Idioma: Català
Traducció: María Belvis Martínez García
Pròleg: José Luis Sampedro
Edició: 1, col•lecció Destino
Primera edició, el 2011
64 pàgines
Format: Rústica
ISBN: 978-84-97-1020-25
Matèria: Sociologia
Preu: 5 €

Stéphane Hessel és el autor del llibre, té 93 anys i es troba en l’última etapa de la seva vida. Va ser membre de la Resistència francesa i va participar en la redacció de la Declaració Universal dels drets de l’home . En el llibre explica que està a favor de la independencia d' Algeria, i que la seva principal indignació actualment és el conflicte de Palestina.
Explica que a causa del consumisme cada vegada la diferencia entre els pobres i els rics són més grans. Que avui dia es necessiten alguns dels components que va imposar Jean Moulin a França per poder tenir una societat de la qual estar orgullosos. Que no hi hagi racisme, que els mitjans de comunicació no estiguin controlats pels més poderosos...
Hi ha una part on es contradiu quan afirma que està en contra del terrorisme, però quan hi ha mitjans militars no pot haver-hi una reacció no violenta. S’ha d’entendre que quan la gent està exasperada actuen amb violència i això es la negació de l’esperança. Els israelites utilitzen el terrorisme no violent. Deixant d’ utilitzar la violència i fent un gran avenç.
El que preten Hessel és comunicar als joves que al seu voltant hi han moltes situacions que justifiquen la seva indignació i que han d’actuar conjuntament i aprofitar els mitjans de comunicació. Vol fer reaccionar als joves, per a que lluitin per canviar les injusticies, la qualitat de vida del habitants del món i els seus drets. Perquè la pitjor actitud és la indiferència i això fa que es perdi un component essencial de l'esser humà. Fer-los veure que el camí de la história està compost per catàstrofes, i d'aquesta manera s'indignin i es rebel·lin de forma pacífica.
Al final explica que que la seva indignació contra la injustícia segueix intacta.

Indigneu-vos és un llibre molt curt de 64 pàgines que s’ ha publicat aquest any i ha tingut bastant d’èxit. Aquest llibre és una traducció, ja que l’home que l’ha escrit és francès.
Crec que Stéphane Hessel s’expressa molt bé en el llibre i el vocabulari no és difícil d’entendre. Dóna exemples d’ algunes situacions que el fan indignar-se, situacions actuals. No explica massa una cosa i això esta molt bé, perquè la obra no es fa pesada i difícil de seguir. El llenguatge és correcte.
És un llibre que fa reflexionar a la persona que el llegeix. Fa pensar al lector en coses amb les s'indigna, accions que no li agraden i que lluitaríen per a que això canvies. Estic d’acord amb el que diu, que avui dia els joves no lluiten per res, quan actualment tenim més mitjans de comunicació i que arriben a llocs més llunys per expressar la nostre indignació. Per una part entenc que això ho vulgui canviar o almenys que ens faci reflexionar sobre aquest tema, perquè seria un pas més per fer-nos veure com està el món i canviar-lo.
Personalment m’ha agradat i m’ha fet pensar sobre alguna cosa que no m’agrada que ha passat actualment. Penso que l’autor amb aquest llibre ens ha volgut donar ànims per lluitar per alló que volem.

Experiment del silenci

Vaig entrar a l'aula, tenco la porta a poc a poc per no interrompre el que estaven fent els alumnes. M’assec, no dic res. Els miro, es miren entre ells. Primer, unes quantes rialletes sufocades i comentaris estranys, però em limito a arronsar les espatlles i ha observar els seus moviments. Alguns nois jugaven amb avions de paper, en canvi les noies hi han diferents grups, com per exemple algunes estaven amb el mòbil, altres parlant del que farien el cap de setmana, però finalment tots es posen d’acord per fer el mateix. Els de la primera fila són els primers en callar-se seguit per les files de darrere i per un moment es fa un gran silenci i és quan comencem a sentir els sons més nimis: el radiador roncant a la cantonada de l'aula, els esbufecs nasals d'un dels companys grassos, l’Eduard girant la fulla de la llibreta...
Quan passen més o menys deu minuts els alumnes comencen a sentir-se agitats, pensant quan començaria a dir alguna cosa, com fan tots els professors. Els nois més imperactius ja començaven a bellugar-se una mica i al mateix temps miraven el rellotge. Altres estudiants guaiten a fora per la finestra, fent veure que encara no m’han vist o que no estan intrigats, no estic segur. Un noi bastant interessant quan va veure que el mirava em va desviar la mirada inquietat. Tot això durant uns quinze minuts emocionants, fins que finalment vaig trencar el gel amb una pregunta:
- Què passa aquí?
Aleshores lentament comença una discussió. Això és el que volia aconseguir des de que vaig entrar a la classe, parlar de l’efecte del silenci en les persones, perquè ens incòmode i en canvi amb el soroll ens sentim millor.

SÓC VELL

Sóc vell. Es pensen que no ho sé? No s'equivoquin amb mi. Sé que sóc vell. No poc juvenil, ni més major però molt bon home, ni normalet tirant a vellet, ni gens jove però té un no sé què, no. Sóc vell i punt. Espantosament, fastigosament vell. M'han mirat bé? Fixin-se, no desviïn la mirada, gaudeixin de la contemplació de les meves arrugues en tot el seu esplendor. No seran pas els primers que ho faran, ja hi estic acostumat. Comentin el meu aspecte, descriguin-me en veu alta, parlin de les meves faccions amb els amics, facin-me servir per demostrar-se que interessants i que ben plantats i que ben parits i que ben fotuts que estan vostès com ho fan els meus nets. Es pensen que sóc un paranoic? Això és que encara no han arribat a la meva edat.

DE VERITAT QUE SÓC LLETJA?

Em diuen que sóc lletja. Es pensen que ho sé. Crec que s'equivoquen amb mi. Sé que no sóc molt guapa però tampoc horrible. Potser una mica agraciada, i poc afavorida però molt bona noia, normaleta tirant a lletgeta, però tinc un no sé què... Sóc com soc i no puc fer-hi res. No sóc espantosa, ni maquíssima. La gent em mira? Crec que sí, perquè penso que moltes vegades es riuen de mi. No sé si es fixen o desvien la mirada, potser alguna vegada gaudiran dels meus aspectes bonics o no de la meva cara en tota la seva esplendor. No seran pas els primers que ho faran, i encara no hi estic acostumada. No comentin el meu aspecte, no em descriguin en veu alta, ni parlin de les meves faccions amb els amics, tampoc em facin servir per demostrar que sou interessants i guapos, ja que no m’agrada. Reflexioneu el que digueu, perquè totes les persones tenen alguna cosa bona i bella . Les meves amigues es pensen que sóc una paranoica. Això és que encara no volen posar-se en el meu lloc.