Experiment del silenci

Vaig entrar a l'aula, tenco la porta a poc a poc per no interrompre el que estaven fent els alumnes. M’assec, no dic res. Els miro, es miren entre ells. Primer, unes quantes rialletes sufocades i comentaris estranys, però em limito a arronsar les espatlles i ha observar els seus moviments. Alguns nois jugaven amb avions de paper, en canvi les noies hi han diferents grups, com per exemple algunes estaven amb el mòbil, altres parlant del que farien el cap de setmana, però finalment tots es posen d’acord per fer el mateix. Els de la primera fila són els primers en callar-se seguit per les files de darrere i per un moment es fa un gran silenci i és quan comencem a sentir els sons més nimis: el radiador roncant a la cantonada de l'aula, els esbufecs nasals d'un dels companys grassos, l’Eduard girant la fulla de la llibreta...
Quan passen més o menys deu minuts els alumnes comencen a sentir-se agitats, pensant quan començaria a dir alguna cosa, com fan tots els professors. Els nois més imperactius ja començaven a bellugar-se una mica i al mateix temps miraven el rellotge. Altres estudiants guaiten a fora per la finestra, fent veure que encara no m’han vist o que no estan intrigats, no estic segur. Un noi bastant interessant quan va veure que el mirava em va desviar la mirada inquietat. Tot això durant uns quinze minuts emocionants, fins que finalment vaig trencar el gel amb una pregunta:
- Què passa aquí?
Aleshores lentament comença una discussió. Això és el que volia aconseguir des de que vaig entrar a la classe, parlar de l’efecte del silenci en les persones, perquè ens incòmode i en canvi amb el soroll ens sentim millor.

SÓC VELL

Sóc vell. Es pensen que no ho sé? No s'equivoquin amb mi. Sé que sóc vell. No poc juvenil, ni més major però molt bon home, ni normalet tirant a vellet, ni gens jove però té un no sé què, no. Sóc vell i punt. Espantosament, fastigosament vell. M'han mirat bé? Fixin-se, no desviïn la mirada, gaudeixin de la contemplació de les meves arrugues en tot el seu esplendor. No seran pas els primers que ho faran, ja hi estic acostumat. Comentin el meu aspecte, descriguin-me en veu alta, parlin de les meves faccions amb els amics, facin-me servir per demostrar-se que interessants i que ben plantats i que ben parits i que ben fotuts que estan vostès com ho fan els meus nets. Es pensen que sóc un paranoic? Això és que encara no han arribat a la meva edat.

DE VERITAT QUE SÓC LLETJA?

Em diuen que sóc lletja. Es pensen que ho sé. Crec que s'equivoquen amb mi. Sé que no sóc molt guapa però tampoc horrible. Potser una mica agraciada, i poc afavorida però molt bona noia, normaleta tirant a lletgeta, però tinc un no sé què... Sóc com soc i no puc fer-hi res. No sóc espantosa, ni maquíssima. La gent em mira? Crec que sí, perquè penso que moltes vegades es riuen de mi. No sé si es fixen o desvien la mirada, potser alguna vegada gaudiran dels meus aspectes bonics o no de la meva cara en tota la seva esplendor. No seran pas els primers que ho faran, i encara no hi estic acostumada. No comentin el meu aspecte, no em descriguin en veu alta, ni parlin de les meves faccions amb els amics, tampoc em facin servir per demostrar que sou interessants i guapos, ja que no m’agrada. Reflexioneu el que digueu, perquè totes les persones tenen alguna cosa bona i bella . Les meves amigues es pensen que sóc una paranoica. Això és que encara no volen posar-se en el meu lloc.