Sóc un jove de vint-i-quatre anys i sóc molt tranquil, per això ja no em ve de gust sortir de nit. Estic vivint a la ciutat de Barcelona, però estic cansat del soroll dels cotxes i d’estar sempre envoltat de gent, per això he decidit anar-me’n.
M’ hen vaig una temporada al camp, a casa del meu avi, perquè allà podré fer coses diferents, estar més tranquil i amb la naturalesa. Ajudaré el meu avi a l’hort, les vaques, les gallines i muntaré a cavall, que m’encanta.
Quan vaig arribar a casa del meu avi em vaig sorprendre, el paisatge era molt bonic. Casi cada dia pujava a la teulada per mirar el verd dels camps, els diferents colors vius de les flors i a vegades es podien veure animals.
En aquell poble, vaig conèixer un noi i dues noies, que eren amics, es deien Arnau, Laura i Júlia. Ens vam fer amics, la veritat és que passava molt temps amb la Júlia, tot el que podia, m’agradava. Ella era alta, prima, tenia la pell blanca com la llet i els cabells rossos. El que més m’agradava d’ella eren els seus ulls d’un blau intens, amb el contorn negre i els seus llavis fins, que sempre brillaven. A ella també li agrada muntar a cavall, sempre portava uns pantalons ajustats, unes botes negres i samarretes o jerseis llisos.
Un dia, quan estava sobre la teulada, vaig veure la Júlia com muntava a cavall, en aquell moment em vaig adonar que m’havia enamorat.
La Laura i l’Arnau es van fixar com actuava amb la Júlia i un dia em van preguntar si m’agradava. Jo els hi vaig dir que sí, però ells em van dir que tenia un xicot i que jo el coneixia . En aquell moment no em vaig parar a pensar qui era. Més tard, quan estava sol, em va venir al cap qui era el xicot de la Júlia, era l’Albert, el meu veí. A partir d’aquell moment vaig començar a fixar-me cada vegada que l’Albert sortia de casa i s’anava amb la Júlia.
Veure la Júlia i l’Albert junts no em feia gens de gràcia, no ho podia evitar. Tampoc podia evitar veure per la finestra el que feien junts. Cada vegada que els veia, sentia que no tenia cap possibilitat de que ella es fixés amb mi, per aquesta raó sentia tanta tristesa. Alguna cosa dins meu em deia que li havia de dir el que sentia per ella, i potser s’ho pensava, em deia que sí i deixava l’Albert. A mi no m’importava que el meu veí s’enfadés amb mi. Però també pensava que hi havia una altra possibilitat, i era que em rebutges. Sentia molta angoixa i volia sentir-me millor. Per això vaig decidir trucar-la per anar a muntar a cavall.
Aquella tarda ens s’ho estàvem passant molt bé i li havia proposat fer una cursa a cavall, ella va acceptar. Quan anàvem pel camp el cavall de la Júlia es va entrebancar i ella va caure. Jo quan vaig escoltar el crit que va fer i vaig veure que estava al terra, i no es movia em vaig espantar molt. Vaig anar corrent a ajudar-la, i vaig anar a demanar ajuda, però ja era massa tard. Unes hores més tard va morir en l’hospital, tenia un cop molt greu al cap. Això em va amoïnar moltísim i més sabent que no li vaig poder dir tot el que sentia per ella.
